El crash del 2010. Toda la verdad sobre la crisis- Santiago Niño Becerra

Ja fa cinc anys que una crisi econòmica va sacsejar el funcionament dels estats que confiaven en el capitalisme (i a la vegada tots els que s’hi relacionaven). Davant d’aquesta situació, cada cop més gent ha intentat millorar el seu coneixement econòmic per tal de comprendre què ha passat; Per què hi ha més atur? Per què els salaris han baixat?... i altres mesures macro-econòmiques que han impactat de forma directa al dia a dia de la ciutadania.

Així doncs, com es dona aquesta crisi? D’on sorgeix i perquè? Per anar a l’arrel del problema doncs, es necessari retrocedir fins a l’origen del sistema econòmic que ha acabat explotant: el capitalisme.

Santiago Niño Becerra, catedràtic d’Estructura Econòmica de la Facultat d’Economia IQS (Universitat Ramon Llull), és autor de centenars d’articles en diversos mitjans de comunicació, tant generalistes com especialitzats. A part d’aquesta faceta més mediàtica, ha treballat durant molts anys en el sector siderúrgic i en les asseguradores. El març del 2009 publicava “El crash del 2010”, distingint-se així com un dels precursors o “profetes” que encertarien bona part del transcurs d’aquesta crisi econòmica financera que es viu des de 2007.

​“El crash del 2010” es la radiografia de diversos sistemes econòmics al llarg de la història, i com aquests han anat evolucionant. Per comprendre la manera de fer les coses com es fan avui en dia, és necessari un mínim coneixement de la perspectiva econòmica que va donar peu a l’inici i al (possible imminent) final del capitalisme. Aquest llibre és un recull de múltiples moments claus, crisis, i les seves característiques que han fet canviar els sistemes per portar-nos a on som a dia d’avui.

En primer lloc, considero que la estructura del llibre es lo més lineal i entenedora possible. Si bé és veritat que hi ha salts cronològics cap a endavant i endarrere, el fil narratiu no es perd en cap moment. I a nivell de tecnicismes econòmics o clarificacions, es van introduint de forma progressiva per tal de que el lector ho pugui captar tot sense saturar-se amb la informació.

Aquesta “dosificació progressiva” de continguts de caire econòmic es fa evident si mirem els primers capítols (des de “Irlanda” fins a “La Crisis del 2010”). En aquests capítols, on es tracta més aviat els orígens històrics i conjunturals que van donar pas al capitalisme, el lector es familiaritza amb els diferents actors del sistema (burgesia, classe treballadora, l’estat...) per més endavant comprendre l’origen de la borsa i el mercat financer, al qual s’atribueix bona part de la crisis.

Abans de llegir aquest llibre, sabia que Niño Becerra era un autor “crític” (referint-me al seu caràcter desenganyat amb el capitalisme), i tot i així m’ha sorprès com arriba a castigar la Burgesia amb algunes cites com la d’Engels; “ Se fuerza a los capitalistas Industriales a mejorar de forma permanente... [Pero] la amplitud de los mercados no puede seguir el ritmo de esta ampliación productiva. La colisión se hace inevitable.”[1]

Així introdueix l’autor una de les bases (i a la vegada perdició) del capitalisme; l’individualisme en la recerca del màxim benefici, sense tenir en compte la seva insostenibilitat. Tot i que durant els inicis del sistema (S. XIX) predominaven autors com Locke o Hobbes, l’autor deixa ben clar que les línies que es proposaven a seguir llavors no són les aplicables en la situació actual. La burgesia sacrificava la classe obrera, que vivia en situacions paupèrrimes, a canvi d’obtenir un màxim benefici potenciant els tres eixos del capitalisme; maquinisme, factor treball i capital. Aquells que no eren capaços d’adaptar-se a les constants evolucions del sistema, quedaven fora del mercat, aplicant així la teoria evolutiva de Darwin al capitalisme.[2]

Si extrapolem algunes de les línies del sistema, originaries del segle XIX, veurem com avui en dia no ens hem allunyat tant. Tot i existir progressos en la relació burgesia-classe obrera, hi havia un subjugació implícita. La classe burgesa o amb poder, sempre ha portat la capdavantera i ha estat àgil atorgant millores a les classes obreres en els casos de crisis amb perill de revolta.

De la coneguda mà invisible, es va deixar que els governs comencessin a intervenir a principis del S.XX. La politització de la classe obrera, el seu paper actiu en la economia (productors i consumidors), un sistema sanitari o les pensions per als jubilats al Regne Unit i Alemanya, van calmar les tensions entre totes dues bandes. A partir d'aquí es començava a treballar en una línia econòmica més social que culminaria amb la entrada del Keynesianisme en el panorama mundial, tot just sortint del Crash del 29.[3]

Tot i així, davant la crisi que estem vivint avui en dia, ni la millor versió del Keynesianisme sembla que pogués arreglar les coses, ja que la crisi sistèmica del 2010 ha deixat el capitalisme ferit de mort i preparat per a desaparèixer més ràpid o lent, però deixant pas a un nou sistema.

Per evidenciar que les crisis no són un succés esporàdic, Niño Becerra explica molt bé quins són els elements que acaben produint una crisi sistèmica, i que s’han repetit al llarg de la història (des de l’Imperi Romà fins a la China); la irrupció de noves formes de fer i de pensar.

Si fem una petita retrospectiva fins al 2011, ens trobem aquí a Espanya amb el 15-M. Un clar descontentament d’un conjunt de la ciutadania que trencava amb les maneres de fer del sistema, com a resposta al control del poder polític i el domini del sistema per part de les entitats financeres i econòmiques. Tot i que aquesta podia semblar una causa residual, o d’un col·lectiu jove o minoritari (si més no aquesta és la etiqueta que se li va intentar assignar), amb el pas del temps ha anat agafant cara i ulls.

A Catalunya, les CUP, i a Espanya, Podemos, han començat a trucar a la porta de l’avantguarda política amb força. I si ha estat possible es precisament per un canvi de mentalitat o de maneres de fer. El partit liderat per Pablo Iglesias, ja contemplava en el seu programa de 2014 una auditoria ciutadana del deute públic i privat del país, i declarar l’impagament d’aquesta si es considera “il·legítima”.[4] Així doncs, trencaria amb una de les característiques “maneres de fer” del capitalisme, que seria l’endeutament per maximitzar la producció.

I si ens allunyem una mica de les fronteres de l’estat, podem veure d’una mica més a prop l’estira i arronsa entre Grècia i la UE. El país hel·lènic ja tenia seriosos problemes de deute públic al començar la crisi, superant el 100% del PIB a l’alça. Tal com remarcava Niño Becerra “es generaran tensions entre les varies Europes, dins d’una Europa que no acaba de cohesionar-se.”[5]

Tot i així, va aconseguir que les institucions Europees rescatessin fins a dos cops la seva economia. I recentment, Syriza ha arribat al poder amb un deute públic equivalent al 176% del PIB.[6] De moment, ja s’ha intentat renegociar el pagament dels bons que va emetre i ara en mans de les institucions anomenades, en la línia de trencament capitalista que es proposa Podemos. Tot i així, el BCE i el FMI cedint molt a poc a poc.

El que es reclama amb aquestes mesures, es canviar el panorama o la manera de pensar de l’individu; passar de l’individualisme al col·lectivisme. Tal com s’explica en el llibre “...des de 1995 s’ha estat definint una nova filosofia en el sistema, que parla de l’individu com part d’un col·lectiu, no com un ens disgregat del conjunt, tal com s’establia en el capitalisme.”[7]

Un cop més, Niño Becerra encertava al dir que “lo pitjor encara està per venir”. I era veritat, ja que a partir del 2010 es va començar a donar tota aquesta crisis sistèmica de manera tant profunda, recalcant sobretot en el deute sobirà (un dels punts forts dels nous moviments més “col·lectivistes” que he anomenat). La principal diferència entre l’altra crisis sistèmica propera que teníem (1929) es que ara s’anirà cap a menys.

Una de les claus per a fomentar aquesta col·lectivització, i que crec que no es tracta suficientment en el llibre, és l’activació de les TIC o la societat del coneixement i la informació en general. L’autor destaca la importància de “l’ample de banda pel qual transiten les comunicacions”, però poques al·lusions més he trobat al llibre sobre la temàtica.

Si realment el salt o canvi de sistema que es donarà, tendeix cap al col·lectivisme, les noves tecnologies haurien de tenir un paper crucial en la transmissió de coneixement i informacions que ajudin a re-activar la economia. Aquest és l’únic tema al qual trobo que Niño Becerra li podria haver dedicat més temps per una crítica més profunda, anomenant models de canvi i descentralització del poder, com es proposava en el conegut “Informe MacBride”.[8]

Tal com deia el milionari inversor Warren Buffet en una conferència (i ha repetit en diverses ocasions), “Ens podem permetre perdre diners, però no podem permetre’ns perdre reputació, ni la més mínima”.[9] Una reputació forjada per la societat. Què un dels principals magnats de les finances digui això obertament en públic, crec que es una crida evident al canvi. Que la ciutadania aprofiti la sobirania que li pertany en la presa de decisions (econòmiques, socials o polítiques...), sense deixar que les empreses passin per sobre un cop més.

Tal com explica l’autor del llibre, “A finals del 2018 la crisi es donarà definitivament —oficialment— per acabada; tanmateix, res serà ja igual que abans del seu esclat en el 2010”[10]. Sembla ser que molt a poc a poc la gent en va prenent consciència del canvi, i ja es comença a dir que la nostra generació serà la primera (en molts anys) que viurà pitjor que la dels seus pares.

Potser perdrem qualitat de vida, però com a mínim ja haurem après a no viure per sobre de les nostres possibilitats generant bombolles d’ensomni que en petar només deixen un toll d’aigua i que ningú està disposat a fregar. El col·lectivisme, la democràcia participativa i altres iniciatives que ara tant s’anomenen hauran de fregar l’immens toll que inunda occident, però a la vegada en podran aprendre per a que fins d’aquí 250 anys (o qui sap si potser més) no ens torni a sacsejar una crisi sistèmica de tals dimensions.

[1] ENGELS, Frederich. 1882. Socialismo utópico y Socialismo científico.

[2] NIÑO BECERRA, Santiago. 2009. “El crash del 2010”. P. 50.

[3] NIÑO BECERRA, Santiago. 2009. “El crash del 2010”. P. 55-61

[4] PODEMOS. 2014. Documento final del programa colaborativo.

[5] NIÑO BECERRA, Santiago. 2009. “El crash del 2010”. P. 111

[6] LAMET, Juanma. 2015. “Los grandes desafíos económicos del Gobierno de Tsipras”. Publicat a expansion.com

[7] NIÑO BECERRA, Santiago. 2009. “El crash del 2010”. P. 110

[8] Document publicat el 1980 per la UNESCO que tracta la complexitat i el paper fonamental de la comunicació en les societats modernes.

[9] Video publicat per Network 3e a Youtube. 2010. “We can lose Money but no reputation”.

[10] NIÑO BECERRA, Santiago. 2009. “El crash del 2010”. P. 131

#reseña