Economia de butxaca- Josep Maria Ureta i Buxeda

Sembla ser que la crisi ha despertat l’interès econòmic a tothom. Des de famílies que volen controlar exhaustivament la rendibilitat dels seus estalvis, fins a joves que inverteixen en borsa amb el somni de convertir-se en el nou Josef Ajram... Perfecte, tothom vol saber com va la economia, i per sort, al nostre país en tenim uns quants d’entesos: Pagès i Troiano (Caixa Penedès), Méndez i Pego (Caixa Galícia), o l’estimadíssim senyor Rato (que lluny queda quan donava lliçons d’ètica i moral contra la corrupció en rodes de premsa).

Si a algú aquests experts no li acaben de fer el pes, o simplement vol anar a contracorrent, li recomano les classes del senyor Ureta. No són d’assistència obligatòria, flexible en els seus horaris i amb una essència crítica característica que no es perd amb el pas del temps. I es que les classes d’aquest periodista econòmic s’imparteixen a través de la seva obra periodística, bona part d’aquesta recollida a Economia de butxaca.

Josep Maria Ureta (Sabadell 1952), és una de les figures més polivalents del periodisme econòmic català, i el seu currículum ho acredita. Després d’estudiar periodisme a la Universitat de Navarra, entra en els gabinets de comunicació de la Presidència de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya (1975-1983). En acabar aquesta etapa institucional, forma part de l’equip fundacional de TV3 com a cap de la secció d’Informació d’Economia. A partir de 1989 comença la etapa més centrada en premsa, amb diaris com La Gaceta de los negocios o El Periódico de Catalunya (on escriu els articles del qual es nodreix aquest llibre). Actualment és redactor en la secció d’Opinió i col·labora a programes com Els matins de Catalunya Ràdio o 180 graus a TV3.

Si ajuntem el centenar d’articles del periodista Barceloní que comprenen el llibre, trobarem una complexa radiografia de la economia nacional/internacional en el transcurs de les dues últimes dècades. Un repàs d’aspectes crucials com la política fiscal, el mercat europeu, el frau fiscal o la pròpia micro-economia, que permet a qualsevol persona fer un exercici de reflexió crítica sobre com han anat les coses en matèria econòmica.

Ureta considera que el periodista ha de trobar la millor manera de comunicar la informació, i quina millor forma de fer-ho que contant històries? El periodista català empra referents i recursos literaris, místics i històrics com a metàfora de les seves narracions. En son un exemple “Sancho Panza a la Borsa”, “Quan Zeus va desplaçar a Cronos” o “La majoria absoluta de Ciceró”.

El primer article sobre l’escuder del Quixot (p.79) tracta sobre la especulació borsària i com les empreses menteixen i entren en estratègies de dubtosa honorabilitat per a lucrar-se. Ureta fa servir àgilment una de les històries que viu Sancho Panza en separar-se del Quixot, per a fer un símil entre realitat i ficció; entre la borsa i la literatura del S. XVII.

“Quan Zeus va desplaçar a Cronos” (p.88) fa servir la mitologia grega per a explicar la disputa entre Microsoft (vist com Cronos) i el totpoderós govern nord-americà (Zeus), que acabaria resolent-se amb una victòria i control del govern. Tot i això, sembla ser que avui en dia el govern nord-americà ha deixat que Apple (un altre tità) s’enlairi i vagi a conquerir el món des de les rutes 2/3.0. Cronos canvia el rumb de la mitologia, i també el paper del govern nord-americà a finals dels 90 (moment de publicació de l’article).

Qui sap si serà també el temps el que farà que la tecnologia esdevingui invisible als nostres ulls, i acabem necessitant finestres o ulleres virtuals per a ser-ne conscients. Qui sap si per llavors, els “titans i els déus informàtics” ja sabran com amagar-nos aquestes disputes, o simplement informació que pugui canviar el transcurs econòmic... qui sap si ja està passant.

En tots els articles que fa símils d’aquest tipus, Ureta no escatima paraules per explicar el referent literari que té en ment. Un cop s’assegura de que el lector conegui les bases de la història, canvia el transcurs, i Microsoft, Danone o el govern nord-americà esdevenen protagonistes d’una divertida Odisea, o qualsevol altra història que el periodista vulgui transformar.

Un altre dels recursos emprats que més m’ha agradat de l’autor ha estat l’ús de la quotidianitat com a fil narratiu. En són exemple articles com “Humor groc” (p.167), que fa servir un dels programes d’entreteniment més vistos de la televisió en aquell moment per a comparar i criticar la mala praxis del fisc i el poder legislatiu.

Un altre exemple en seria “Com al mercat” (p.192). Considero aquest un dels articles més interessants del llibre, ja que Ureta advertia ja l’any 1994 de que al anar al banc s’havia de vigilar com quan vas al mercat: “fer la volta sencera a les parades, comprovar el gènere, reclamar... mirar la data de caducitat i els ingredients...”. I conclou amb una frase que ha esdevingut segurament un dels lemes d’aquesta crisi: “...la banca viu de la ignorància dels seus clients i dóna amabilitat extrema com si fos bona informació... que no us endossin més coses del que teníeu previst comprar”.

I per fer evident cert escepticisme i preocupació de cara al mercat global i la balança fiscal, voldria recalcar “El catàleg diari” (p.125). Una crítica mordaç a la balança exterior negativa de l’estat, a partir d’un petit trajecte pels llocs on passa cada dia Ureta. Un rellotge suís, un cotxe alemany, cervesa holandesa... com ell mateix recalca “tant contents que estàvem d’entrar al mercat comú, i ha estat el mercat el que ha guanyat 40 milions de consumidors”. I des d’aquest article, publicat l’any 1992, crec que les coses no han anat gaire “a millor” des del punt de vista d’Ureta.

Una altra de les preocupacions latents del periodista, com molt bé apunta Josep Oliver en el pròleg, és la relació entre Catalunya i la resta de l’estat Espanyol. Malgrat que tots els articles son previs a la gran onada independentista que ha sacsejat el clima nacional en els últims anys, Ureta feia evident una preocupació per com aniria la economia si les dues parts no s’avenien.

“València i Catalunya es necessiten” (p.41) és el primer article del llibre que evidencia una manca de comunicació entre autonomies i Catalunya per motius que no són purament econòmics, sinó més aviat de desavinença ideològica.

I es que és una preocupació estesa dins del motor econòmic, tant català com nacional. José Manuel Lara afirmava que “Si Cataluña fuera independiente, el Grupo Planeta se tendría que ir”, tot sostenint que “la independencia de Cataluña es imposible”[1]. A finals de 2014 es fundava “Empresaris de Catalunya”, una entitat de petits i mitjans empresaris catalans contraris a la independència.

Josep Maria Ureta, exercia dissimuladament de vident sobre que passaria quinze anys després del que ell escrivia sobre la banca i el seu negoci. “Com al mercat” advertia al ciutadà del joc brut que feien molts bancs. Tot i així, anys després ens hem sorprès amb la manipulació del tipus d’interès interbancari, falsejament de comptes o actius tòxics “encolomats” al primer que passava amb una hipoteca sota el braç.

És evident que l’esperit crític de l’autor sorgeix de les vivències i tragèdies de la ciutadania a mans de males decisions econòmiques i polítiques. La denúncia social és probablement una de les estampes més característiques en els articles d’Ureta, que aprofita qualsevol ocasió per a deixar petits “encàrrecs” als que prenen decisions des de dalt. Francisco Camps, el govern de Pujol, o Ana Pastor són només algunes de les figures polítiques a les que els hi ha tocat rebre.

Tal com explica Oliver en el pròleg (p.16), “Ureta té la notable virtut de fer emergir del passat opinions i esdeveniments que avui, anys més tard, permet comprendre on som, en què l’hem encertat i on ens vam equivocar [...] per tal de no repetir els errors comesos en un futur”.

Sembla que en breus tenim una oportunitat per tornar a definir quines són les prioritats de la nostra economia, si més no una part d’aquesta (a partir de les eleccions municipals). I es fa evident que les coses podrien anar a millor si mirem els programes dels partits polítics. Els de sempre ja incorporen mesures que tenen més en compte la microeconomia (però sense deixar de banda la projecció internacional), mentre que noves formacions que truquen amb força (si més no això diuen les enquestes) proposen un canvi radical en la economia relacionada amb l’habitatge i serveis mínims com l’aigua, electricitat o gas.

I com no, Ureta ja tocava el tema de l’habitatge de manera crítica per allà l’any 2002 en publicar “La política d’habitatges és de dretes”. En l’article ja criticava la especulació en el món de la construcció, tot denunciant la paradoxa de que com més sòl es posava en promoció, major era el preu. Concloïa per això, dient que “és més lògic defensar els joves que l’habitatge”. I molts d’aquells joves ara tampoc tenen habitatge propi, ni tampoc el tenim els joves d’avui en dia.

Per tancar, tot i que alguns articles (no només d’Ureta) ja avisaven de la crisi des de feia temps, com es va arribar a tal punt d’immobilisme social? I ara de cop, com si ens haguessin tirat una galleda d’aigua freda, tots ens movem. La gent no escoltava o no li interessava perquè les coses ja anaven bé? Considero que és només a partir del coneixement econòmic que podrem establir organismes reguladors i ferms per a evitar que es repeteixin desastres i situacions com les que s’han donat els últims anys.

Hem vaig decidir per a llegir aquest llibre tot just després de la xerrada que va donar Ureta a la nostra classe de Periodisme Econòmic el 28 de maig. Llegir el llibre m’ha retornat a les seves paraules, ja que diversos exemples als quals va recórrer ja estaven marcats feia temps en els seus articles, com l’or blau de Levi Strauss (p.69). Economia de butxaca permet eixamplar coneixement sobre la història econòmica de tothom qui tingui predisposició a fer-ho: res de tecnicismes complexos que tant semblen espantar-nos.

Aquest llibre tracta sobre diversos aspectes de la economia, però d’una economia inclusiva, que no és vista com matèria que tan sols preocupa a les elits o els grups de poder fàctic o polític. Una economia de butxaca, perquè tots tenim butxaques que vigilar, i cada cop n’estem més farts de cridar el sastre de Brussel·les (que no és precisament barat) perquè algun lladre ens hi ha fet un forat.

[1] Agencia EFE. “José Manuel Lara, el empresario que se plantó contra la independència”. Publicat el gener de 2015 a eleconomista.es

#reseña #Ureta